Translate

diumenge, 30 de novembre del 2014

La estamos cagando!

La estamos cagando....


La estamos cagando cuando estas en una cena con tu pareja o con un amigo y estas con el móvil, en lugar de disfrutar de la compañía.

La estamos cagando cuando lo primero que hacemos es hacer una foto al plato para colgarlo, en lugar de olerlo con todas la fuerzas

La estamos cagando cuando estamos en un espectáculo, y en lugar de verlo en directo lo vemos por una pantalla de móvil, para poder grabarlo y colgarlo, triste  pero real...

La estamos cagando cuando estamos por el monte pendiente del móvil haciendo fotos del paisaje  en lugar de vividlo al momento....

La estamos cagando cuando hablas más con tus amigos por el whatsapp que cuando quedas con ellos para tomar algo...

La estamos cagando cuando en lugar de hablar con tu mejor amigo de un problema lo exteriorizas en el estado de las redes sociales...

La estamos cagando cuando le damos más importancia al mundo virtual que al mundo real.

La estamos cagando cuando pensamos que tenemos más amigos por tener más "likes"

La estamos cagando cuando cuanto más pantalla táctil tenemos menos tacto tenemos....

La estamos cagando cuando damos más besos con emoticonos que los de verdad....

La estamos cagando cuando escribimos más "te quieros" de los que decimos en persona....

La estamos cagando cuando hacemos lo que la gente quiere en lugar de hacer lo que realmente queremos hacer...






dimecres, 3 de setembre del 2014

nous camins

Ja  ha passat  molt de temps des de la última actualització. No per falta de ganes, sinó de temps. Un temps en que he tancat algunes portes però que n'he obert d'altres de més grans.

Comencem...

Sant Jordi, aquest any amb Miquel  Dosta com a soci! Fascinant, acollonant, magnífic, impressionant... Doblar beneficis amb quasi el mateix nombre de roses respecte l'any anterior. Tot fruit de moltes hores de feina, coordinació i compenetració per part dels dos! Fruit de aquí, neix un nou projecte que just comencem a treballar i que pot ser el millor projecte fins el moment.

Per Sant Jordi he  conegut a persones increïbles i molt ben parides que espero tornar-me-les a creuar en algun altre moment de la vida en el món professional perquè són uns cracks!

DVICAVA finalment ho tanquem. Els motius, molts i variats. No em deixo vèncer fàcilment, però tampoc m'agrada fer les coses malament. I la falta de temps m'ha  donat a haver de tancar aquest petit  projecte  que vàrem engegar en 2011 amb moltes ganes.
DVICAVA no ens va portar grans quantitats de diners, però ens va aportar coses molt més valuoses. Tocar el món laboral com a  petit empresari/emprenedor amb 20 anys és tota una experiència i et fa valorar molts aspectes de la vida. Hem conegut a gent fantàstica, increïble, gent que ens ha ajudat a créixer a nivell professional i personal. DVICAVA ens ha fet veure la vida real, ens ha tret de la bombolla on vivim i ens va deixar a les portes de la dura realitat del món laboral actual en el nostre país. La nostra primera empresa ens ha ensenyat que les coses si no es busquen no venen soles, si no ho desitges no passa i si no treballes les coses no creixen per si soles.
La vida laboral com a petit emprenedor és difícil però la Il·lusió, la Passió, la Alegria i l'Entusiasme són el que m'han fet llevar-me cada dia amb un somriure gegant a la cara i ser capaç de conèixer des del petit botiguer fins a grans empresaris.
Puc afirmar i assegurar que DVICAVA  m'ha aportat més que la pròpia carrera, que m'ha ajudat a tenir uns coneixements únics i a treballar unes competències que no es troben a una feina convencional. També m'ha aportat maduresa i valors en al vida professional. Tot això i molt més m'ha portat  al punt on sóc ara a nivell  professional. Per  tant, tancar la meva primera empresa no ha sigut una pena sinó una molt bona experiència que m'ha fet créixer a nivell professional per sobre del que m'hauria pogut imaginar.
Ara toca agafar tots els papers, factures, fotografies.. i posar-les dins d'una caixa amb un rètol: La meva primera petita gran empresa.
DVICAVA no estava en el seu millor moment ja que no li podia dedicar totes les hores que necessitava. I es aquí quan un ha de decidir  quin camí escollir i saber valorar quan un negoci te prosperitat i quin més val abandonar-lo tot i ser un negoci rendible.


Què estic fent amb la meva vida que no tinc temps?

Després de 4 mesos de pràctiques a Omega Pharma, una farmacèutica d'origen belga i amb un fort potencial, m'han agafat com a Brand Manager de 4 marques, del quals 2 eren llançaments i marques estratègiques de la companyia.
De pasta de cacauet em vaig  quedar quan m'ho van proposar. En aquell moment encara no tenia ni tancada la carrera i tenia una oferta de treball a sobre de la taula amb responsabilitat, amb un gran salt professional i unes condicions que no m'imaginava tenir-les fins de aquí uns anys.
Temps poc, feina molta però el que estic aprenent amb el meu cap i tot l'equip  puc assegurar que no ho té cap màster de cap escola de negocis. (ull! que  els respecto  molt i possiblement en faré algun en un futur no molt llunyà)



Podria posar punt i final aquest blog pel fet que s'ha acabat l'aventura de DVICAVA.
I certament no es que li faci massa cas, però el temps que tinc  és molt  escas i s'ha de prioritzar...

No el tancaré pas! emprenedor no és una professió, és una ACTITUD!
I estic molt bé a  OP, genial, però la vida dóna moltes voltes i sé perfectament que em queden moltes portes per obrir i moltes idees a portar a terme!

Salut i ACTITUD!

dimecres, 19 de març del 2014

Com convertir un professor en un amic?


Doncs tot comença quan fa poc més d'un any i mig vas a un curs d'oratòria i debat i et trobes a una classe amb 80 persones i un professor. En aquest cas en Fernando Carrera. I a la primera o segona classe et trobes sol a sobre un escenari explicant qui ets, que fas i on vas davant de tots els companys amb uns nervis que et recorren tot el cos. I l'últim dia tens ganes de pujar a l'escenari i "petar-ho". I que passa? ¿Què va fer canviar en mi en Fernando? Doncs va fer que la por la deixés a casa juntament amb els nervis i pujar a l'escenari amb unes ganes de menjar-te als espectadors (no literalment) i amb una motivació capaç de trencar barreres. Però el que em va impactar més va ser quan en Fernando em va comentar que tenia la meva edat. La meva cara es va convertir en un quadre.
I es que en tota la vida haurem de trencar moltes barreres si volem pujar i ascendre nivells personals i professionals i aquest noi de 23 anys m'ha ensenyat a trencar-les amb més seguretat i amb més froça




 Al cap d'uns mesos ja estàvem fent unes accions amb ell.


Aquest professor mica en mica es va convertir en amic. Un gran JASP (Joven Aunque Sobradamente Preparado) que avui puc dir que es amic i que estic segur que arribarà MOLT lluny!








Fernando va per tu! Perquè ets un crack!






dissabte, 8 de febrer del 2014

el dia que em vaig sentir avergonyit de ser català

Ahir vaig tornar de fer un petit viatge de 5 dies a Marrakech. Com a tots els viatges hi ha 1001 anècdotes però en va haver una que em va tocar molt la moral. La explico molt resumidament
El tercer dia havíem pagat per fer una excursió amb un minibus fins a les portes del desert: Ouarzazate. El dia anterior ja ens havia dit la dona de l'agència que anàvem amb 8 espanyols més. Fins aquí cap problema.
A l'endemà veiem que 6 d'ells són catalans, de Garriguella, per ser més exactes, i els altres 2 de Galícia.
Només pujar al minibus, una de les catalanes diu:
-Em vaig a fumar un piti que aquí és pot fumar!
Realment a mi m'és indiferent però la meva companya tenia força tos i no vaig dubtar en dir-li molt educadament que si volia fumar que si us plau anés a la finestra del copilot i fumés que no era un bus públic, sinó un bus privat.
Ella, tot i que es va emportar una sorpresa perquè jo fos català, em mira i es dirigeix als seus amics i diu:
-Jo si vull fumar, fumo!
Però lògicament no es va atrevir  i va fumar a fora durant les parades com els seus companys.
Aquest primer enfrontament ja va ser un pèl tens i vaig sentir certa vergonya aliena per això i per molts comentaris independentistes catalans, menyspreant els nostres companys de viatge gallecs.
A la següent parada ja vaig parlar directament amb la parella gallega (encantadors) comentant que nosaltres tot i ser catalans no teniem RES a veure amb aquella fauna.
El viatge va durar 8 hores ja que vàrem haver de travessar l'Atlas. Vuit hores amb un conductor marroquí molt expert en la carretera però sense tenir en compte que portava persones i no pas bestiar. A tot això se li suma als comentaris infantils, racistes, xenòfobs de la fauna catalana del minibus. A Ouarzazate el grup de catalanets van tenir problemes amb la gent autòctona de allà, ja que un d'ells va començar a insultar a un marroquí perquè els hi volien cobrar 1€ per fer la visita i ensenyar els llocs més bonics del poblat... Lamentable...[ perquè tingueu una idea del grau d'intel·ligència de la fauna]
A la setena hora de viatge, el meu cap estava com un timbal perquè no hi havia hagut ni 5 minuts de silenci durant el trajecte. I aquest no es el problema, sinó que el volum era desmesurable i el contingut inacceptable. Quan faltava mitja hora no vaig poder aguantar-me més i el hi vaig demanar MOLT EDUCADAMENT si podien disminuir el to de veu ja que em feia mal de cap.
Resposta de la noia: Ah et fa mal de cap? Doncs si vols et donc una pastilla.
Jo: Ja tinc pastilles però no me'n vull prendre només demano que disminuïu el to.
La noia es gira i diu doncs no penso callar... Sinó em fan callar a casa meva... em callaran aquí...
A partir d'aquí es van afegir els gallecs i es va liar una trifurca a dins del minibus amb una diversitat d'insults diversos. Era tant evident el que jo havia demanat tant amablement que el mateix grup de catalans van començar-se a picar (uns donant-me la raó i els altres dos en contra)
Realment del grup dels 6 catalans... només eren 3 (realment 2) que no tenien educació i que molestaven molt irritablement.
Amb tot això vull dir que pots ser català, espanyol o xinè,s però la educació i el respecte no s'ha de perdre mai. I pots ser independentista i tenir els principis que vulguis però d'aquesta manera no es pot anar pel món perquè per culpa gent com aquesta la gent té una idea errònia del catalans.

Una anècdota més a la motxilla!

Us regalo una fotografia d'aquest preciós poble! Un bon lloc per pujar-te a sobre un camell i poder parlar amb un guia tant ben parit com el Alal!

Bon cap de setmana!


dissabte, 30 de novembre del 2013

se terminó la industria

Ayer fui a  ver a un buen proveedor de vinos y cavas de mi empresa, el Sr. Víctor.
Víctor es  un señor de 77 años que aún esta al pie del cañón! Es asombroso, tiene una energía innata que le hace vivir la vida sin tener en cuenta la edad.
Me gusta mucho escuchar a personas como Victor, que tienen muchos años de experiencia encima y han visto pasar cosas increíbles. Estuvimos hablando de la crisis, de política , un poco de todo pero lo mejor fue cuando hablamos de su vida.
Victor había sido directivo de dos grandes empresas textiles y había gozado del gran "boom" del textil en Cataluña. Pero mi sonrisa cambio cuando me dijo: " Ser empresario es una mierda". Me lo comentaba porque  en el mundo del textil tenían que adaptarse muy rápido a los cambios si no querían perder cuota de mercado, clientes y por lo tanto ventas. Y estos cambios implicaban cambios de maquinaria constante e inversiones millonarias  que parecían que nunca se iban a terminar de pagar. Luego corrigió y me dijo: " Ser empresario industrial, es una mierda". El empresario industrial es el que más riesgo tiene, más inmovilizado material tiene y existencias tiene. Como me dijo él lo mejor es ser intermediario: no hay costes elevadisimos, no hay riesgo, y la única inversión que se tiene que hacer es en tiempo.
Actualmente Victor, tiene unas pequeñas cavas en Sant Sadurní d'Anoia, el epicentro de al producción de cava. Comenzó porque vio que el textil no tendría futuro y a él le apasionaba el mundo de la enología. Y así fue con casi 55 años empezó una nueva empresa, su propia cava.
Tengo mucha admiración por Víctor por las ganas y el empeño que pone día a día para sacar su empresa adelante. Y lo mejor de todo es la actividad que tiene, que con 77 años tenga tanta energía, vitalidad y ganas de seguir trabajando. Sería para mi una gran meta llegar con 77 años en esta situación!

En la próxima entrada contaré de las nuevas aventuras que me estoy embarcando!


Muy buen fin de semana a todos!!!

dimecres, 27 de novembre del 2013

10 consells de 10 grans savis

1.- Les oportunitats estan per agafar-les ben fort i no deixar-les anar fins al final
2.- No deixis mai de banda a un gran amic, les persones són els actius més importants de les nostres vides
3.- No maltractis el teu cos, cuida't, el teu cos l'hauràs de suportar tota la teva vida: menjar bé, fer esport, no drogar-se
4.- Diuen que "ningú dóna res sense rebre res": sigues el primer en donar!
5.- Gaudeix del petits i grans plaers de la vida
6.- Evita persones pessimistes, negatives i plenes d'odi. Busca qui més et pugui ensenyar, et sàpiga cuidar i et doni tot l'amor que necessites. 
7.- Deixa la por, la mandra, la negativitat, el conformisme, i el pànic a casa. Surt al carrer amb valentia, positivisme i  ambició 
8.- Aprèn a escoltar el doble del que parles. És per això que tenim 2 orelles i una boca
9.- Aprèn aixecar-te després de caure. SEMPRE
10.- Posa barreres a la teva vida. I trenca cada una d'elles

Algun dia seré capaç d'aplicar-los tots